“No tenim pressa. En un món on tot caduca acabat de néixer,
volem construir des de la solidesa d’anar pas a pas i imaginant una nova manera
de fer-ho”. Aquesta frase ressona dins el meu cap des del passat 15 de
Desembre, i es repeteix de manera sistemàtica a mesura que els esdeveniments
del dia a dia ens oprimeixen. Miro el meu voltant adonant-me que no anem tant
lents, i que de manera real estem arribant al teixit social esperat. Noves
coordinadores territorials de Nova Esquerra Catalana on part dels seus membres
són un reflexe real de la societat en la que vivim, ciutadans que no provenen
de cap formació política, aturats i aturades, gent altament formada que no té
cabuda a la societat catalana actual i que creuen necessària la reforma
política actual que volem dur a terme.
Em llevo en un diumenge fred però plè d’esperança, en el què
part de la ciutadania, des de diferents plataformes i moviments ha començat a
reaccionar. Clara admiració cap a una Ada Colau que amb la seva lluita contra
els desnonaments s’ha convertit en un referent polític real per a la
ciutadania, assolint el què la majoria de polítics actuals que en governen als
Catalans, no han assolit, que la gent cregui que la pròpia ciutadania és l’eïna
necessària per a canviar el món que ens envolta i que s’ha d’involucrar en
aquesta regeneració política tant necessària per fer-la creïble.
Nova Esquerra Catalana, tot i encapçalada per l’Ernest
Maragall, és un moviment ric en ciutadans i ciutadanes amb noms i cognoms, amb
realitats socials reals, patint l’actual crisi econòmica, social i política,
però creient que la societat –com en la base de La Revolució Francesa- pot
prendre el poder polític per arribar al canvi que tots i totes necessitem
per a poder assegurar un futur proper
als nostres fills i filles. Per això avui, més que mai jo #CREC.
